Davantal a la primera aparició de Qüern (1995)

No cal ponderar la utilitat d’un repertori que brindi periòdicament als estudiosos una relació de les novetats bibliogràfiques que, amb freqüènciacreixent (per sort), van enriquint el panorama dels estudis sobre història de la literatura i la llengua catalanes. Aquesta és la intenció, doncs, d’aquest butlletí que hem batejat amb el nom de Qüern, adreçat sobretot als filòlegs, però també als estudiosos de la cultura en general, i que centra el seu objecte d’interès en la història de la llengua catalana, de la literatura medieval i moderna dels països catalans i en la crítica filològica corresponent. Com veurem, els punts de contacte i fins les interferències que es donen entre aquestes disciplines en justifiquen a bastament l’estudi conjunt. No hi hem inclòs, per tant, treballs de lingüística sincrònica, o de sociolingüística, ni, és clar, estudis de literatura contemporània.

En l’origen d’aquest recull bibliogràfic hi ha dos projectes diferents, que han confluït aquí en un de sol per diverses raons. Pel que fa a l’edat mitjana, la base del repertori es troba en la relació d’estudis sobre literatura catalana medieval que Lola Badia i un grup de col.laboradors variable vénen publicant amb caràcter anual dins el Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval. (núm. 1: 1987 [1988]). El primer lliurament aplegava la «Bibliografía de la literatura catalana medieval publicada en 1987». Val a dir que, malgrat el títol restrictiu d’aquests treballs, les publicacions repertoriades abracen un camp força més ampli, que inclou treballs d’història de la llengua i de la cultura en general, escrits no solament en català sinó també en llatí i occità, amb incursions sovintejades al segle XVI.

Pel que fa a l’època moderna, l’antecedent remot d’aquesta publicació es troba en un Butlletí del Grup d’estudiosos de la llengua i la literatura catalanes dels segles XVI a XVIII del qual només va aparèixer el primer número (maig de 1987). Es tractava d’un modest opuscle, a càrrec d’August Rafanell i meu, que recollia els estudis sobre la literatura catalana dels segles XVI a XVIII publicats en els anys 1985 i 1986. La continuïtat prevista en aquesta publicació, que naixia per testimoniar la constitució d’un grup d’investigadors dedicats a l’estudi de l’aleshores postergada literatura dels segles XVI, XVII i XVIII (el terme "Decadència" era curosament evitat en la presentació d’aquesta publicació) i, més encara, per aglutinar-los, va deixar pas a un projecte més ambiciós i amb una participació més àmplia de col.laboradors: la publicació d’una revista de bibliografia que donés compte de les novetats en matèria de llengua i literatura de l’edat moderna i que afectessin d’una manera o altra els països catalans, però que a més havia de contenir un butlletí bibliogràfic temàtic de caràcter monogràfic, diferent per a cada volum, més una secció de ressenyes. El primer número havia d’incloure, per exemple, una bibliografia general de la literatura catalana moderna en la qual van estar treballant un equip format per professors de la Universitat de Girona i de la de Barcelona. Aquest és l’origen del llibre publicat finalment per Eulàlia Duran i Josep Solervicens, Orientacions bibliogràfiques sobre literatura catalana moderna (1474-1833), Universitat de Barcelona, Barcelona, 1993.

La publicació fins avui del Boletín bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval havia anat assegurant els successius lliuraments del repertori de Lola Badia. Quant a la literatura moderna, el propòsit, mai no abandonat, de continuar aquell altre butlletí bibliogràfic es va veure reforçat amb la constitució d’una Xarxa temàtica de recerca en l’àmbit de la història de la llengua i la literatura medieval i de l’edat moderna, amb seu a Girona, i de la qual formen part, de moment, vuit grups investigadors radicats a les universitats de Girona, Autònoma de Barcelona, Rovira i Virgili, València i Venècia, però amb professors de gairebé totes les universitats catalanes i de diverses d’italianes. Amb tot, ja que un dels objectius prioritaris de la Xarxa era la constitució d’una base de dades sobre les novetats bibliogràfiques de les matèries en què es fonamenta, va semblar que aquesta era una ocasió immillorable per fusionar en un sol butlletí els continguts del de literatura medieval –que es continuarà publicant independentment– amb el projectat butlletí de llengua i literatures de l’edat moderna.

Això permetia obviar el problema, encara no resolt, de quan convenim a considerar que la literatura medieval deixa pas a la literatura moderna en la història literària catalana. Un encaix difícil de precisar cronològicament, o com a mínim difícil de consensuar, a partir del moment que la periodització tradicional en la nostra historiografia (literatura medieval: segles XIII-XV; literatura de la "Decadència": segles XVI a 1833) ha fet aigües per tots cantons. Bandejat el terme de "Decadència", corríem el perill de mantenir el mateix concepte tòpic –un període caracteritzat per una literatura subordinada a la castellana, amb una producció inevitablement menor, sense obres d’autèntica projecció internacional, etc.– sota una altra denominació: per exemple, la de ‘literatura de l’edat moderna’. L’abandó del terme ja era un progrés, en la mesura que desapareixia un nom que condicionava negativament la valoració de les obres que s’hi integraven, però el manteniment del concepte de fons deixava campar encara massa prejudicis.

La literatura de l’edat moderna no pot ser altra cosa que la literatura feta durant l’edat moderna, de manera que moltes obres de finals del XV o de començament del XVI que els nostres medievalistes tenen com a objecte d’estudi haurien de poder ser contemplades, també, des d’aquesta perspectiva. El repte important que això planteja no és el de la redistribució de les obres literàries que pertoquen a medievalistes i modernistes (d’altra banda, no és rar descobrir manifestacions d’una continuïtat temàtica i formal que ve de l’edat mitjana i que en alguns casos es manté fins ben entrat el segle XVII): el que aquella reflexió comporta és la superació d’uns prejudicis que han fet estudiar totes les obres de finals del XV, per insignificants que fossin, com a integrants del patrimoni que conforma l’edat d’or de la cultura catalana i les obres dels segles XVI, XVII i XVIII, per importants que fossin, com les manifestacions d’una literatura que ha renunciat a qualsevol ambició de qualitat estètica, o com les escorrialles d’una progressió literària que s’ha vist sobtadament truncada.

 La reunió en un mateix espai de la història de la llengua i de les literatures medieval i moderna, a més, reflecteix la coherència que deriva de compartir un mateix enfocament predominant, l’històric, un mateix objecte d’estudi, els textos escrits, i una mateixa disciplina, la filologia. Per això al començament em referia als punts de contacte i a les interferències entre aquestes matèries. [...]

Per realitzar aquest repertori prenem en consideració tots els estudis publicats (no hi entrem, doncs, tesis o treballs de recerca inèdits) que tracten sobre textos en llengua catalana sempre que hagin estat escrits durant aquest període i amb una mínima consciència estilística (prescindim tan sols de diplomataris, reculls de documentació administrativa i similars), de manera que no ens limitem estrictament al que avui en diríem literatura de creació. En canvi, per no allargar aquesta revista de forma desmesurada, només tenim en compte les obres literàries –ara sí– quan es tracta de textos redactats en altres llengües pels escriptors nascuts o naturalitzats als països de llengua catalana. També incloem treballs sobre sociologia literària o que afecten de manera significativa la composició de les obres literàries (estudis sobre el marc ideològic i cultural, la història del llibre, la història de l’ensenyament, etc.) que han estat pensats per a l’àmbit català. Finalment, acollim també les ressenyes de publicacions sobre aquestes matèries quan inclouen observacions erudites rellevants.

Els treballs hi apareixen entrats alfabèticament pel cognom dels seus autors o, en el cas de les edicions crítiques, pel cognom dels responsables de l’edició. [...] Si creiem que el títol no aclareix prou el contingut d’una publicació, o bé aquesta s’hi ha inclòs per un aspecte parcial que té interès per a nosaltres, hi afegim un breu descriptor. Un sistema de remissions internes permet localitzar treballs d’autoria col.lectiva a través del nom dels investigadors que hi han entrat en condició de col.laboradors. Finalment, un índex d’autors, obres anònimes i matèries permet consultar de manera ràpida els treballs sobre un autor o un tema concrets i descobrir els escriptors que han estat objecte d’edicions crítiques i que a l’inventari han estat entrades pel nom del curador. Hem de dir que en la confecció dels índexs ens hem guiat per criteris pràctics abans que multiplicar el nombre d’entrades seguint una casuística excessivament rígida, i per això mateix, en cas de dubte entre un ítem més o menys tradicional i un de més o menys innovador, hem preferir pecar de convencionals que no pas de polèmics.

El nostre projecte s’afegeix a altres iniciatives similars, però no creiem que això el faci redundant. Per raons òbvies, no ho és respecte d’altres bibliografies tancades, sense vocació de continuïtat, com és el cas, per exemple, d’alguns repertoris sobre les publicacions dels membres de diverses associacions de catalanística, o d’altres que puguin aparèixer en endavant. No ho és respecte de la «Bibliografía de la literatura catalana medieval» que publica Lola Badia, perquè aquesta va destinada a un públic no necessàriament interessat –o no directament interessat– en els estudis de filologia catalana. I no ho és tampoc respecte de la base de dades que inventaria publicacions sobre literatura catalana de totes les èpoques i que dirigeix Jordi Castellanos, ja que el canal que permet la consulta d’aquests fons, en suport informàtic, no és coincident. No ho és tampoc, en fi, respecte de les «Notícies bibliogràfiques» que publica l’Arxiu de Textos Catalans Antics, tant pel format com per l’amplitud temàtica, notablement més grans en el cas d’aquest darrer.

Aquesta competència, en canvi, ens estimularà a vetllar perquè els errors en què inevitablement caurem siguin els menors possibles. Quan no ho puguem evitar, el lector ja ens ho sabrà perdonar, i en tot cas procurarem incloure en números posteriors les rectificacions oportunes. Sempre ens hem esforçat per consultar directament les obres que havíem de tenir en compte; però, quan això no ha estat possible, ens hem estimat més incloure una referència eventualment incompleta que no pas privar els lectors de la possibilitat de conèixer-la. Agrairem, però, que els que adverteixin errors o mancances a Qüern ens els comuniquin per poder-los esmenar i fer més rigorós i exhaustiu el repertori. D’aquesta manera hi guanyarem tots: els autors, perquè augmentarà la difusió dels seus treballs; nosaltres, perquè l’obra serà més ben feta; els qui la utilitzin, perquè serà més eficaç com a eina de consulta. Felicitem-nos, però, de moment, per l’abundància de treballs recollits aquí i que testimonien la vitalitat dels estudis de filologia entre nosaltres.

[Del «Davantal» d’Albert Rossich a Qüern, 1 (1995)]